Si un àmbit s’erigeix com eminentment transdisciplinar, aquest és precisament el de l’estudi dels escrits personals, i més en l’època moderna. Historiadors, filòlegs, lingüistes i antropòlegs, entre altres, han hagut de compartir, aprendre uns dels altres i fer propostes contínues. L’estudi en comú dels casos d’àmbit especialment hispànic (català, valencià o castellà) i també europeu (italià i francès) té molta raó de ser. La llengua no és un dels fets fonamentals, sinó que també hi trobem raons de tradició escrita, jurídica, familiar, religiosa, econòmica, etc. que en el detall poden fer emergir diferències intangibles a primera vista. I, al contrari, l’anàlisi en la comparativa afavoreix els punts comuns, el coneixement de casos similars temàticament i cronològicament, que altrament haguessin quedat encoberts. En aquest llibre, el cas català apareix com un primer pas de comparativa més extensa, tenint en compte els esforços i aportacions fetes en aquest sentit fins a dia d’avui. Així, tot i existir una recerca similar, sovint metòdica i profunda, en països i territoris com Dinamarca, els Països Baixos, Lituània, Suïssa o Alemanya, entre d’altres, el llibre s’apropa a una visió més meridional de la qüestió, mantenint sempre en una mirada especial el cas anglès, ja que ha estat el bressol de la recerca local que ha potenciat els llibres personals en aplicació a la història, especialment.